Recordo que em vaig comprar la càmera perquè volia fer-lis fotos als meus companys d’equip de bàsquet mentres estava lesionat del menisc, i d’allà vaig començar a fixar-me en coses intangibles, coses que m’agradava veure i no entenia el perquè. M’agradava veure el desenfoc dels retrats que feia, m’agradava com quedava borrós però la resta de la imatge estava enfocada quan un dels meus companys corria cap a la cistella, m’agradava com al canviar de distància focal a l'òptica zoom feia que es veiessin coses diferents, com les línies dels edificis o com es feia tot més gran de com ho veia amb els meus ulls. A partir d'aqui, vaig començar a veure les coses que veia diàriament d’una forma que no coneixia, em va començar a canviar la mirada. 

És aleshores on vaig voler estudiar una carrera artística, que va ser rebut amb l'objecció dels meus pares que no veien viable una carrera de fotografia una opció segura i viable pel futur. Va ser un moment tens en la meva relació amb els meus pares, que no estaven contents amb els meus estudis i notes, que no eren dolentes però que sabien que podia rendir més, que podia treure les millors notes si estudiés una mica només i que tenien por pel meu futur, pel futur del seu fill. Fruit d’un parell d’anys difícils en la meva vida vaig començar a fer servir la fotografia com a mode d'explicar el que estava vivint, o fins inclús escapar-ho creant altres realitats. Vaig començar a notar la necessitat d'explicar coses de mi, i d'explicar-les creativament, d'una forma artística. 

Vaig estudiar un any de carrera de fotografia fixe a l'escola IDEP, a Barcelona, fins que durant el covid i la quarentena em va fer veure que no m’acabava d'omplir la necessitat d'explicar històries, de fer sentir emocions d'una manera suficientment profunda. Realment no sabia exactament què era el que em m'estava desquadrant d'aquell grau. Alomillor va ser que estava més enfocada cap a la publicitat i la moda, que és d'on es treuen més diners dins de la fotografia fixe, i potser en aquell moment buscava una vassant més artística, més centrada en expressar sentiments i emocions, en comptes d'intentar vendre un producte. Si que va ser un any on vaig començar a profunditzar en la tècnica de la imatge i de la llum, encara que fos un aprenentatge breu. Va ser quan vaig decidir entrar a ESCAC per estudiar cinema. 

Al llarg de la meva vida no he sigut gaire conscient de qui era jo. Sabia que tenia trets característics que em definien físicament, com per exemple ser molt alt, que tinc els peus molt grans, que tinc la veu greu, que porto ulleres… són elements que clarament són part de la meva identitat. També sé que tinc una descendència britànica, índia i tanzanesa, per part del meu pare, i per part de la meva mare, una descendència catalana, de Barcelona i de Lleida. Fins la meva adolescència no m’adonava del que significava això, no tenia consciència de com definia la meva identitat. Però poc a poc vaig anar veient com era jo, com era la meva personalitat: com tracto a la gent, quines són les coses que considero essencials en la meva vida. 

Vaig començar a notar que tenia un gust musical diferents al dels meus amics. Escoltava jazz, pop i rock dels 70s 80s i 90s i una mena de barreja entre R&B i jazz modern que em fascinava, mentre que els meus amics i gent de la meva edat escoltava reggaeton i rap espanyol, cosa que em semblava curiosa. Curiosa en el sentit de perquè no m’agradava la música que li agradava a tothom, i com era que els estils de música que escoltava jo no els escoltaven els de més. En un moment vaig arribar a pensar que com jo estudiava música i portava estudiant piano durant molts anys que tenia una apreciació més en profunditat sobre la música, que el reggaeton em semblava repetitiu i redundant i que la música que es feia abans era millor que la d’ara. Amb retrospectiva, era un argument prepotent i repel·lent, però el que sí que vaig acabar descobrint era que per mi la música és un element el qual no podria viure sense ella. 

Als 15 anys em vaig comprar la meva primera càmera, per Wallapop i per 40 euros, una Nikon D40. No tenia capacitat per gravació de vídeo, un sensor de 12 megapíxels… no era gaire cosa, però va ser la meva primera càmera. Ja havia fet fotos de petit amb la càmera dels meus pares algun estiu de vacances, i he sigut un avid usuari d’una GoPro, però va ser comprar aquella càmera d’una persona que ja no la volia que va iniciar la meva passió per la fotografia. En aquells moments, jo no sabia que em volia decantar per les arts. De fet, recordo que detestava anar a museus de petit perquè no m’agradava caminar tanta estona, tenia zero apreci cultural.

Gràcies a la música veig el món amb una certa musicalitat, amb un cert ritme, veig el cinema d'aquesta manera, i la direcció de fotografia també. Veig la llum amb ritme i melodies, per molt abstracte que soni; com rebota contra les parets, com entra per les finestres o com omple un espai, com interactuen entre elles les diferents fonts de llum, tant natural com artificial, observo com les diferents textures de cada una de les fulles d'un arbre juguen entre elles i es mouen amb el vent, amb les diferents sombres. Veig moviments de càmera musicalment, com si ballés al·legrement, o intentés fugir agressivament, o com està serenne, pausada, lenta, com una marxa de funeral de Chopin. 

Gràcies a la fotografia, a vegades faig bromes amb els amics que veig el món amb diferents distàncies focals. Sento que sóc capaç de veure una mateixa habitació des de molts punts de vista diferent, tant objectiu com ficant-me en la pell d’alguna de les persones d'aquella habitació. Són petites coses que imagino que no sóc l'única persona a qui li passa, però que gràcies a estudiar cinema i direcció de fotografia som capaços de veure el món amb noves mirades. Tot i així, vull aprendre noves maneres de veure el món, noves tècniques per il·luminar moments i expressar diferents sensacions. Tot i posar molta importància en la tècnica de la imatge i de la llum, sento que el que vull aprendre és a posar noves mirades, de saber aplicar el com veig jo el món a quines emocions, sentiments i històries vull explicar a través de la llum i de la imatge.

Finalment, haig de donar gràcies als meus pares, que han posat la seva confiança i tots els seus esforços perquè jo pugui estar aqui, escrivint aquest text explicant qui sóc jo, expressant com he evolucionat al llarg dels anys i què és el que em fa feliç fer, perquè per mi, un dels moments més importants que he viscut mai ha sigut quan vaig tenir l'oportunitat de convidar al meu pare al rodatge del meu Treball Final de Grau, que em veiés treballar com a Director de Fotografia i que al final de la jornada em vingués i em digués, en anglès, ‘MJ, watching you work, setting up lights and directing your crew, it brought me to tears. I am so proud of you’. 

Passi el que passi, seré eternament agraït als meus pares per haver-me donat aquesta oportunitat.